02.173 - Educació artística - Aula 2

Públic

En aquesta primera entrada he recopilat algunes fotos i vídeos, al Google Drive, que mostren el meu estimat entorn. La terra que tinc la sort de dir-li “casa”.

Veig muntanyes, arbres plens d’ocells, llum que travessa la boira, tempestes de nit. Viure envoltat de natura és un privilegi. Després d’haver viscut vint-i-vuit anys a Barcelona, el canvi ha estat profund, no només en el paisatge que m’envolta sinó també en la manera com em relaciono amb l’entorn, amb el temps i amb les persones.

En la següent entrada intentaré mostrar la meva ciutat, Barcelona, amb el seu ritme accelerat i la densitat que sovint es converteix en una frontera invisible que separa qui té accés a determinats espais, recursos o oportunitats, i qui en queda al marge.

Al camp, la frontera sembla més difusa, però les jerarquies socials estan igual de marcades. L’accés a aquest entorn “idíl·lic” està condicionat per factors econòmics, laborals i/o logístics. I, també, per la fortalesa corporal. Avui dia puc mantenir l’hort verd, el galliner net, la casa calenta i la gossa sana i feliç mentre treballo i estudio a la vegada. Però aquesta feinada sé que em costarà molt més quan sigui vella, o si em lesiono. Viure envoltat de natura implica tenir els recursos més lluny: els sanitaris, alimentaris, d’ensenyança, l’oci, la gent… Però, per mi, la calma o la brutalitat del paisatge paguen la pena, perquè la meva salut m’ho permet. Reconèixer els propis privilegis és el primer pas per mirar l’alteritat des del respecte i la justícia social.

Aquest canvi d’escenari m’ha fet reflexionar sobre com les fronteres poden ser físiques i geogràfiques, i constitueixen la teva identitat i la manera de relacionar-te. A Barcelona, quedava cada dia amb algú al vespre per explicar-nos el dia. El contacte amb la comunitat era diari. Aquí, al camp, tot és més inhòspit. És per aquest motiu que “baixo” a Barcelona cada dos caps de setmana per veure les meves amistats.

A través d’aquestes imatges i d’aquesta experiència personal, prenc consciència que habitar un espai sempre implica situar-se en relació amb els altres d’una manera o altra.