02.173 - Educació artística - Aula 2

Públic

En aquesta segona entrada, torno a Barcelona, la ciutat que em va veure créixer i després expulsat, però que encara em crida per la seva energia social. Els carrers concorren amb un ritme frenètic, la vida hi és intensa, però l’espai propi va disminuint.

Les imatges que he recollit  (i podeu veure en el següent enllaç google drive ) mostren aglomeracions d’edificis, espais desangelats al nucli urbà, gàbies avorridíssimes per a gossos, i terrasses on les converses s’entrellacen sense intimitat. L’urbanisme configura el nostre comportament: ens fa caminar de pressa, no veure el cel o reservar-nos el silenci. En aquest urbanisme, l’espai per respirar és un luxe.

A diferència del camp, a la ciutat la proximitat física no garanteix la connexió humana. Vivim amuntegats els uns sobre els altres, però sovint ens podem sentim més sols. Les fronteres aquí són dures: el sou, el transport, la feina, el temps lliure… Tot defineix qui pot accedir a la calma, a la natura, a l’espai.

Viure entre murs i asfalts ens ha fet aprendre a trobar l’humà enmig del soroll, la natura dins del formigó, i un espai propi dins de la multitud.